Al llarg de la vida i com a aprenents de llengua som testimonis de moltes avaluacions diferents. Malgrat que la part important d’aprendre és això, aprendre, haver d’aconseguir una nota concreta ens porta, moltes vegades, a gaudir menys d’allò que estem fent i centrar-nos amb un únic objectiu: treure bona nota.
De totes les assignatures de llengua que recordo, sempre he rebut una nota numèrica del meu progrés (i si haig de ser franca, poques vegades injusta respecte la meva perspectiva). Així doncs, sempre he tingut com a avaluació final, una de tipus sumativa, encara que a vegades no era totalment final (no ens ho jugàvem tot amb un únic examen), sinó que ens anàvem examinant durant el curs, de manera continuada.
Personalment, crec que per aprendre bé una llengua, és necessària una avaluació continuada per tal que els conceptes vagin arrelant al nostre cervell i que no haguem d’empollar-ho tot a última hora. Així doncs, és indispensable que els alumnes vagin rebent feedback durant tot el curs sobre quin és el seu progrés i puguin veure com milloren dia a dia i saber si s’han d’esforçar més. De fet, no recordo cap classe de llengua ni d’idioma en què ens ho juguéssim tot en un sol examen.
És cert que els exàmens de competència que atorguen un títol o certificat són finals i t’ho jugues tot en un sol cop, fet que pot ser perillós. De certificats tinc el del PET i el del FCE. Tinc el record d’una gran pressió a l’hora de fer l’examen i, encara que el vaig aprovar, no vaig donar el millor de mi. Els nervis sempre són un mal amic.
Títol del PET
Pel que fa a les proves de diagnòstic i d’adscripció, mai m’havia parat a pensar que eren dues coses diferents: una serveix simplement per saber en quin nivell es troba l’alumnat, mentre que l’altra permet crear grups segons el nivell dels estudiants. A primer de carrera vam fer-ne dels dos tipus. De diagnòstic en català i castellà i d’adscripció en els idiomes.
La majoria de notes que he obtingut al llarg de la vida han estat normatives, encara que en les llengües estrangeres, l’avaluació criterial també hi ha tingut un paper important, ja que l’aprenentatge de llengües es basa sobretot amb els criteris del MCER. No tinc record d’una avaluació ipsativa, encara que és cert que possiblement a primària els professors tinguessin en compte el progrés de cada alumne. De nou, encara que la majoria d’avaluacions fossin quantitatives (amb una nota del 0 al 10), a primària, els pares rebien un informe amb comentaris de cada professor i amb uns criteris concrets, tal com podeu veure a continuació:
Informe de 2n de primària
Informe de llengua de 2n de primària. Els professors feien comentaris sobre el comportament dels alumnes.
Informe de llengua de 6è de primària amb alguns ítems. Aquesta era la part general de llengua i després hi havia una part per a cada llengua.
Informe de llengua anglesa de 6è de primària. A dalt s’hi explicava els temes que els estudiants havien tractat.
Informe de llengua catalana de 6è de primària
Informe de llengua anglesa de 6è de primària
A l’acadèmia d’anglès, a més de rebre les notes numèriques, dos cops l’any, els professors feien una petita descripció del progrés dels alumnes
Recordo el portafolis que vam haver de crear a l’assignatura de producció francesa a segon de carrera. No crec que sigui una mala idea el fet de fer-lo. Tot i així, és cert que un portafolis va bé si et serveix per aprendre i no per obtenir una nota posant petits treballs que no t’han ajudat a progressar. Així, recordo negativament l’ús d’aquesta tècnica.
Pel que fa als instruments d’avaluació, he sigut víctima de tots els tipus d’avaluació possibles (tests d’elecció múltiple, entrevistes orals, tutories amb el professor, treballs amb equip, exercicis de classe, etc). Tot i així, alguns han destacat més que d’altres. Ara mateix no recordo cap experiència que fos molt memorable.
Malgrat tot, a mitjans de curs, a rus, vam fer un petit examen. La part oral consistia amb una entrevista amb la professora: et feia algunes preguntes (amb rus!) i et feia llegir un petit fragment. Vaig entrar sense estar gens nerviosa i, tot i així, la pressió d’estar sola davant d’un professor em van fer actuar molt malament. Com que hi havia bon rotllo em la professora, quan vaig acabar em va dir: ho has fet molt malament, eh, Marta… Què ha passat? (Els NERVIS!). Tot i el comentari, vaig sortir poc preocupada, ja que sabia que la professora valorava molt el dia a dia i no tant el resultat d’un examen.
Penso que cada mètode d’avaluació té els seus pros i els seus contres i que una barreja d’ells pot ser bona per tal que l’estudiant rebi feedback de diferents maneres.
un racó de mi 